Cada vegada que se senten amenaçades o quan estan atrapades, les mofetes ‘disparen’ des de les seves glàndules anals un raig fètid per dissuadir als seus depredadors. Però aquest mamífer només viu a Amèrica i al sud-est asiàtic.
L’anatomia i coloració del teixó recorda a la mofeta, però aquest sí que és un mamífer autòcton de la fauna ibèrica i europea. Després de molts mesos “esperant” la seva furtiva visita a Can Busquetics, el passat 6 d’agost, la nostra càmera de fototrampeig va enregistrar un exemplar adult a la nostra bassa gran!!! Molt emocionant tot plegat.
Els teixons s’assemblen a petits óssos, rabassuts i aparentment maldestres. El seu cos “amelonado” està cobert per un dens pelatge de tons grisencs, i el cap robust presenta un disseny facial realment icònic, amb un fons blanc solcat verticalment per dues franges negres que van des de les orelles fins a gairebé el morro.
Fugisser i recelós, el teixó (Meles meles) porta una vida lligada a la foscor del subsòl que el dota d’un halo misteriós. En molts indrets és conegut com el «fantasma» del bosc. No és estrany, doncs, que el seu sentit més desenvolupat sigui l’olfacte.
Igual que els ossos, els teixons són plantígrads, és a dir, que es desplacen donant suport a la planta dels peus per complet, incloent-hi els dits. A diferència dels digitígrads, que caminen donant suport als dits, sent el seu moviment més veloç, com per exemple els gossos i els gats.
Els caus i la dieta dels teixons
Dotats de poderoses urpes, els teixons són grans excavadors que construeixen caus sota terra, amb tres o quatre boques d’entrada. El vocable teixó deriva del llatí tardà taxo, i aquest al seu torn de la veu germànica thahs, “l’animal que construeix”. Això podria explicar la relació etimològica amb la seva capacitat de fabricar-se el seu propi amagatall.
Els seus caus s’anomenen teixoneres. A Gran Bretanya, on forma grans grups de fins més de 20 individus en les zones d’alta densitat, són coneguts com a “setts”. Aquests sistemes de túnels poden tenir una longitud molt gran. L’excavació d’un sett a Anglaterra, que és citat de manera habitual per la literatura científica, va revelar que comptava amb 879 metres de túnels, 50 compartiments, i 178 entrades. Les teixoneres poden ser heretades per generacions i algunes poden tenir milers d’anys. Al comtat de Hertfordshire, al sud-est d’Anglaterra, s’ha documentat una teixonera que porta ocupada ininterrompudament des de finals del segle XVIII (!).
Aquest mamífer és considerat com a omnívor, ja que tenen una alimentació molt variada: insectes (particularment abelles i mel, d’on prové el seu nom llatí de Meles, mel en llatí) i d’altres invertebrats (amb predilecció pels cucs), mamífers, rèptils petits, fruites i plantes… sense menysprear la carronya. Encertadament ha estat definit com “el més vegetarià dels carnívors”.
Una mica de mitologia…
En algunes regions els teixons han estat considerats profetes de la meteorologia, ja que ajuden a vaticinar la fi de l’hivern i l’arribada de la primavera. En el folklore alemany, el dia 2 de febrer és conegut com a Dachstag, o dia del teixó, i la tradició assenyala que, al voltant d’aquesta data, el teixó que en sortir del seu cau veu reflectida la seva pròpia ombra per la llum del sol torna novament al seu estat de letargia, senyal inequívoc que encara queden algunes setmanes de fred. Aquesta creença va ser exportada pels colons germans a Pennsilvània (als Estats Units) en el segle XIX, substituint el teixó per la marmota canadenca. Aquest és l’origen de l’arxiconegut «Dia de la marmota», una de les festivitats més celebrades per la societat nord-americana, i retratada per l’hilarant film “Atrapat en el temps”.
Guapisimo. Los comentarios excelentes