L’orella d’ós, relíquia tropical a la Cellera de Ter

“Plantes resurrecció”. No es tracta de cap miracle diví sinó de plantes capaces de rebrotar després de la seva total dessecació. Això és possible gràcies al fet que, en el moment de la dessecació, la planta impedeixen la cristal·lització i la mort cel·lular gràcies a la capacitat anticongelant d’uns carbohidrats presents als seus fluids. També és imprescindible que les fulles, en el moment de deshidratar-se, es pleguen seguint un patró ben definit i ordenat, tal com passa amb el tancament d’un paraigua. Així, durant la letargia i aparent mort, els teixits es mantenen latents i sense sofrir danys irreparables. Quan l’aigua torna a estar disponible, tot el procés es reverteix i la planta es recupera en uns pocs dies.

Només hi ha unes 300 plantes resurrecció o revivents en tot el planeta. La majoria tenen una distribució tropical i subtropical, amb l’excepció de les Gesneriàcies europees (amb només 5 espècies). L’orella d’ós (Ramonda myconi) és una planta resurrecció d’aquesta família, amb les característiques fulles “peludes” que li donen nom. El passat 22 de maig vam trobar-la florida a les cingleres del Far (Susqueda). I a la tardor de 2019, també als conglomerats d’Els Tres Rocs (Amer).

Doncs el passat dissabte 5 de setembre, passejant per l’obaga de Colldegria (ruta “Dolmen de Colldegria: el balcó del Pasteral”), vam trobar uns quants exemplars d’orella d’ós sense flor, perquè en aquestes contrades floreixen al maig-juny. Les seves fulles són extraordinàriament rugoses i peludes, d’un color verd intens. I, enganxades a la roca, formen una roseta basal molt estètica que les fan especialment atractives.

Malgrat que l’orella d’ós apareix al catàleg florístic local de l’il·lustre micòleg cellerenc Joaquim Codina i Viñas (1908), va ser una gran sorpresa ja que al municipi de La Cellera de Ter predominen les masses forestals i escasseja el seu hàbitat: afloraments rocosos de naturalesa calcaria.

Recordem que l’orella d’ós és una planta paleotropical, és a dir, és una relíquia de l’era cenozoica (que es va iniciar fa uns 65 milions d’anys), quan a les terres del Mediterrani hi regnava un clima molt més càlid i plujós que l’actual. Per això, resulta sorprenent que hagi pogut sobreviure a les darreres glaciacions que s’han succeït al continent europeu, arraconant-se a la freda regió pirenaica, d’on és endèmica.

Encara que sembli contraintuïtiu, les conseqüències bioquímiques de dessecar-se o congelar-se són semblants en essència. Això justifica en certa manera que la seva preadaptació a la dessecació hagi estat la clau per a la seva supervivència al Pirineu. Les fulles de l’orella d’ós (longeves i perennes) són capaces de sobreviure a temperatures extremadament baixes. Recentment, s’ha constatat que poden arribar a suportar la formació de gel en el seu interior sense sofrir lesions irreversibles.

Hi ha molt poques espècies de plantes al planeta capaces d’enfrontar-se reeixidament tant a les baixes temperatures com a la dessecació. Malgrat ser una raresa, no es considera amenaçada, no obstant això està prohibida la seva recol·lecció (antigament s’havia fet servir com a remeiera).