Crònica de una sortida estiuenca al Far

El passat 19 de setembre vam fer una visita guiada per les cingleres i boscúries d’El Far, un dels paratges més emblemàtics de Collsacabra. 

Malgrat la previsió meteorològica de possibles pluges, el matí va ser una mica ennuvolat i només van caure quatre gotes, amb arc de sant Martí inclòs. 

Sortim des de Sant Martí de Sacalm, i anem flanquejant per sota la imponent cinglera del Far, amb la seva característica forma de proa de vaixell. Després d’un lleuger descens entre ufanosos alzinars i el melodiós cant del pit-roig, arribem a la masia de La Triola, envoltada per un paisatge idíl·lic. A partir d’aquest moment el camí s’enfila decididament i s’endinsa en un meravellós alzinar esquitxat de rocs i molsa que sembla tret d’un món de faula i misteri. Aquest costerut corriol ens deixa als peus del grau de Cabrafiga, pas encaixat entre les parets del cingle que després de nombroses ziga-zagues ens porta dalt de la timba, salvant la inexpugnable cinglera. Entre els núvols apareixen dos voltors, i als prats del Pla de Malla dos xoriguers s’empaiten. 

A partir d’aquest moment la ruta va resseguint de prop la cinglera pel mig d’una sensacional roureda, on els darrers dies d’estiu ens regalen una meravellosa floració de clavell de muntanya. La senda va pujant molt suaument i, abans d’arribar al santuari del Far, traiem el nas a un tram de la cinglera anomenat “Els miradors”. La panoràmica de les Guilleries és espectacular. Tot un horitzó de muntanyes cobertes per una catifa forestal i entre les que s’amaguen els pantans de Sau i Susqueda. Un falcó mostatxut en sobrevola just per sobre del cap. 

Arribem al santuari del Far, emblemàtic indret de devoció popular que li treu encant a tan singular paratge. Com que estem en plena època migratòria, fem una parada per intentar observar els rapinyaires que viatgen cap a l’Àfrica per passar l’hivern. I paga la pena: aligots vespers, falcons mostatxuts, un esparver vulgar i un xoriguer ens saluden des del cel. 

De tornada anem a buscar l’ermita de Santa Anna, on baixem pel grau que porta el mateix nom i que ens permetrà salvar de nou la cinglera però pel seu vessant nord-oest. Aquesta baixada, ombrívola, humida i plena de revolts, ens du a una petita fageda amb avellaners. Trobem uns quants marcòlics vermells, però les seves belles flors ara són incipients fruits. Curiosament, el peduncle que sostenia la flor de forma pendulant, amb el fruit es redreça i roman ben erecte. 

De seguida el camí torna a la boscúria dominada per l’alzinar, fins que, una mica cansats però contents, arribem novament al petit veïnat de Sant Martí.