Intentem conquistar a la dama blanca….

Fa estona que s’ha posat el sol i, com cada nit, traiem al nostre gos a passejar. De sobte, sentim un xiuxiueig molt sonor i metàl·lic, que augmenta progressivament en volum. Al principi el sentim cap a una zona arbrada del veïnat de Puigdaspre, però al cap d’una estona el soroll prové del cel. Alcem el cap i una silueta blanca, fent cercles, ens sobrevola a certa alçada. Acabem de veure una òliba, la dama blanca…

L’òliba (Tyto alba), com la majoria dels rapinyaires nocturns, es caracteritza per tenir uns ulls tan grans que no els pot moure dins de les seves òrbites. Ho compensa amb un coll molt mòbil, que li permet girar el seu cap… fins a 270°!!! La seva cara “enfonsada”, anomenada disc facial, fa les funcions d’antena parabòlica dirigint els sons cap a les oïdes. D’aquesta manera detecta els sons des de diferents parts del seu entorn (alguns experiments demostren que pot caçar un ratolí en una habitació absolutament fosca). I les seves plomes, dissenyades especialment per no fer soroll quan batega les ales, li proporcionen un vol silenciós que millora el seu èxit depredador. Una parella d’òlibes poden caçar de mitjana uns 2000 ratolins a l’any, ajudant a regular les seves poblacions i per això se les considera “amigues de l’hortolà”.

És molt fàcil diferenciar-la de la resta de rapinyaires nocturns: és l’única amb el plomatge blanc i la cara en forma de cor.

Malauradament té molt mala reputació. Els crits i xiscles que emeten les òlibes s’havien interpretat com a anuncis de la mort. Hi havia la creença (sense cap fonament) que si se sentia una òliba durant diverses nits seguides (cosa gens difícil, atesos els seus hàbits sedentaris) una persona perdria aviat la vida. Tot i això, també gaudeixen de llegendes agradables (com ser guardianes de les dones que moren, a Austràlia), encara que el cas més conegut és la representació d’Atenea, deessa grega de la saviesa. Encara apareix com a símbol de nombroses institucions o monedes com l’euro grec.

Actualment l’òliba pateix un fort declivi arreu del món (de fins al 50% en algunes regions de la península). Una de les principals causes és la radical transformació del camp, cada vegada més allunyat dels paisatges que mostraven un mosaic de cultius adaptats a la realitat hídrica de cada zona. Avui dia, el medi agrari està més centrat en grans extensions de monocultiu, sovint basades en regadiu. A aquest canvi de paradigma s’afegeix l’ús generalitzat de plaguicides i rodenticides, provocant l’enverinament de les seves possibles preses o indirectament de les aus mateixes. El despoblament rural també genera una pèrdua de masies i construccions agropecuàries que la deixa sense llocs per criar. Sol ser una au habitualment atropellada, sobretot els joves en dispersió. També pateixen accidents a causa de les torres i cables d’alta tensió.

Tal com hem fet amb altres espècies, des d’El Meandre hem intentat posar el nostre granet de sorra per ajudar a les òlibes. El passat 6 d’abril vam instal·lar una caixa-niu construïda per nosaltres al teulat de la nostra masia, mirant al nord-est. Tot i que la casa té un entorn forestal, una part mira a la vall i està formada per un petit mosaic d’espais oberts… esperem que sigui atractiva per les nostres veïnes i aviat us puguem explicar més coses…

Agraïm al Grup Ecologista Xoriguer la guia de caixes niu que ha editat i l’ajuda de Siloe, Aleia, Olivia i Ariel.

One Reply to “Intentem conquistar a la dama blanca….”

  1. 👏👏👏👏👏👏ja espero amb candeletes que ens feu saber la bona nova de que la dama blanca ja ocupa la vostra casa.

Deixa un comentari